Visita els búnquers de Vilamur

A principis d’abril de 1938 les forces franquistes arriben a Catalunya després de trencar el front d’Aragó. Els sollevats estableixen una línia de front que transcorria paral·lela als rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. El centre de resistència franquista de Sant Joan de Vilamur corresponia al sector de Sort i, juntament amb diferents posicions que per un costat pujaven pel nord-est fins al Bony del Peçó i a les Collades; i que per l’altre, cap a l’oest enllaçaven amb les del Serrat del Vinagre i Tornafort, controlava qualsevol incursió republicana provinent del port del Cantó. El Tossal de Sant Joan va començar a fortificar-se només arribar les forces franquistes al Pallars, a l’abril de 1938, tot i que les construccions que ens han arribat a dia d’avui no es van iniciar fins ben bé l’agost del mateix any, dotades de llar de foc i xemeneia per ajudar els combatents a superar les baixes temperatures de l’hivern. El conjunt defensiu estava format per un total de 9 búnquers o casamates (6 al Tossal de Sant Joan i 3 al turó situat a l’est d’aquest) i 6 parapets, enllaçats per una xarxa de trinxeres. Al centre del complex també s’hi identifica una mena de cova natural sota una pedra de grans dimensions que creiem que podria complir la funció de polvorí. Els búnquers van ser construïts a base de pedres lligades amb morter o bé mitjançant encofrats a partir d’estructures de fusta, amb murs d’un metre d’amplada. Dels encofrats només se’n conserven algunes espitlleres i les marques, a mode de negatiu, sobre les parets de ciment. Totes aquestes construccions tenien la coberta de formigó armat bastida sobre troncs. Aquests 9 búnquers disposaven d’espitlleres per al foc de fuselleria, sent algunes d’elles també aptes per a armes automàtiques. A més, tota la posició estava envoltada de diverses fileres de filferrades, que eren piquetes de ferro o de fusta clavades a terra i unides entre si mitjançant un filat espinós a mode de barrera. Tot i la seva senzillesa, les filferrades esdevenien un obstacle que alentia i dificultava enormement l’ocupació de la posició en cas d’un hipotètic atac de la infanteria enemiga, que quedava exposada al foc dels defensors. La dotació de personal per cobrir el centre de resistència de Sant Joan de Vilamur solia ser a nivell de companyia (85 – 100 homes) dividits en tres seccions (30 homes), mentre que el front comprès entre Vilamur i les Collades corresponia a un batalló (entre 550 i 700 homes). Aquestes forces s’anaven rellevant periòdicament, segons les necessitats de cada moment, entre les posicions de primera i segona línia i la rereguarda per descansar. Els vestigis que ens han arribat mostren una part del resultat final de la seva evolució. Cal tenir en compte que el complex defensiu no es troba amb la totalitat de les seves estructures, malgrat ser un dels espais de la guerra civil més ben conservats del Pirineu. A simple vista veiem com al turó de l’est, a tocar mateix de la granja, un dels fortins ha estat enderrocat i retirat, i se’n conserva tan sols una paret. A pocs metres d’aquest mur, hi ha un altre fortí ensorrat i gairebé completament cobert per la vegetació. Tot sembla indicar que la xarxa de trinxeres i de parapets durant la guerra deuria ser molt més extensa. Passada la guerra, molts habitants de les poblacions properes al front i els anomenats “metrallers”, desfeien aquestes casamates per tal d’aprofitar els taulons de les parets i les bigues de fusta dels sostres, així com el ferro i les piquetes utilitzades per a la seva construcció. Segons diferents testimonis, posteriorment aquest indret també va ser utilitzat per amagar productes de contraban provinent d’Andorra, motiu pel qual alguns dels nius de metralladores van ser incendiats per la Guàrdia Civil.